El
trabajo de Wajdi Mouawad me asombra: es un golpe al alma y sobresaltos del
corazón. Me impresiona muchísimo cómo va de la violencia humana más primitiva para
conducirte después a la esperanza y la belleza mas profunda. Me mueve interiormente como explica la
crueldad más sordida para contraponer la ternura más básica y universal. La
tetralogía es brutal y no puedo evitar mas que expresar lo que siento.
LITORALES
Encuentro
la violencia y la guerra en mi país de orígen retratada en otra guerra: el odio, la crueldad, la impotencia, la degradación, el
dolor pero también:
El canto
en el silencio más profundo
La
distancia entre miradas
La
palabra contra la desmemoria
Las
letras de los nombres
La
música contra la intolerancia
La danza para aliberarnos
La danza para aliberarnos
En la
sangre del nacimiento, la pertenencia
En la
decisión entre vida i muerte, el amor infinito
En
los despropósitos del corazón, el encuentro de nuestra propia verdad
Para
sobrevivir, Para reconstruirnos, Para rehacernos a nosotros mismos.
FIRES
During
war times we can find the worst and the best of us as human kind. Can we be
saved of the madness call war? Right in the middle of the war horrors, only
truth and love can save us. It's matter of time. Its about being together,
again.
FORÊTS
Je
suis le sang des femmes avant moi et je suis l'espoir du changement de ceux qui
m’ont aidé. Je suis la force de tous elles. Je ne suis pas abandonné. Je me
sens bénisse.
CELS
He acabat de llegir “Cels” de Wajdi Mouwad un dia després dels atemptats de Barcelona. La obra és més que profètica i sembla un
retrat de allò que acabem de viure.
Joves
de menys de 30 anys disposats a matar. Amb la poesia i bellesa de la seva
joventut volen aniquilar aquest món que ens rodeja: la alegria en las calles,
la multiculturalitat, la “llibertat”.
Mouawad ho explica i ens mira als ulls: Tot
per què els hi hem heretat un món que ha
matat a generacions de joves en les
monstruoses guerres en nom de la “llibertat” i la supremacia d’una cultura, la
occidental.
El
més important que tenim per definir-nos
a nosaltres mateixos no és la religió ni les creences (encara que així ens ho
vulguin vendre i demonitzar). El millor són les nostres vivencies, bones o males, i allò que ens ha
forjat com societat i com individus. Encara que no ens agradi i/o reneguem d'allò.
Em fa
molt de mal que els assassins siguin tan
joves. No me surt del cor més que pensar i preguntar-me, Qué hem fet malament?
Quina mena de societat som per generar aquest odi en les generacions de futur?
