En 1988 y en 1998 los estudiantes universitarios de la UNAM realizaron movimientos estudiantiles para defender el acceso gratuito a la universidad. Movimientos muy controvertidos porque los estudiantes tomaron el campus por periodos de casi un año y paralizaron las activades educativas por las medidas tomadas por rectoria de aumentar las cuotas de inscripcion anual. Cabe resaltar que la UNAM ha sido gratuita desde su establecimiento al principios del siglo XX. La gente con menos recursos del país han podido acceder a la educación superior y se han formado muchos profesionales que de otra manera no habrian podido acceder a una formación formal profesional universitaria. Los argumentos del gobierno y de la misma institución para realizar el aumento eran la sobreoferta de profesionales a nivel nacional y la inviabilidad economica de una educación gratuita.
Si existe una sobreoferta de profesionales en la sociedad mexicana es parcialmente porque hay una subvaloració de profesiones técnicas y oficios y todo mundo quiere ir a la universidad. Sin embargo, un plomero,un electricista, un carpintero o un albañil necesita tambien saber sobre economia, la constitución, la historia y el mundo en que vive. Peró eso no es culpa de la educación superior en si misma. Es problema del sistema vocacional y educativo de niveles preuniversiatarios al país y de la subvaloració y empobrecimiento de estos oficios.
Por otro lado, en un país donde las necesidades basicas no son cubiertas y mas del 80% de la población vive en los límites de la pobreza extrema, la gratuidad es una buena para quien quiera estudiar una carrera universitaria (en un país donde todo se nos va en caprichos de los gobernantes), esta inversión es un gran que. Las mismas instituciones internacionales recomiendan designar una porción del PIB a educación y a la investigación (=educación para y por profesionales muy especializados).
Peró el mismo gobierno mexicano quiere desentenderse de esta responsabilidad. Sea el partido político que sea, con negligencia reduce los presupuestos de las universidades publicas. Propone un sistema al mas estilo estadounidense donde las cuotas de acceso e inscripcion anual a la universidad son muy altas, sin darse cuenta que las condiciones socio-economicas de la población no són las mismas que las sociedades a las que quieren emular.
En Estados Unidos como en Inglaterra el reciente incremento de cuotas ha coincidido con el comienzo de los recortes presupuestales debidos a la crisis economica. Los recortes economicos han generado protestas estudiantiles. Recientemente incrementos al sistema estatal universitario del estado Nevada, a finales del año 2008, ha generado una gran sacudida al sistema (36% de reducción del presupuesto universitario y un 226% de incremento a las cuotas anuales estudiantiles) [1]. Sí, en el mismo sistema americano, aquel que es perfecto y el modelo mexicano a seguir, la población no esta dispuesta a perder su derecho a estudiar una profesión.
En el caso del Reino Unido, en la segunda mitad del año 2010, el gobierno aprobó un plan de incrementos de hasta 9000 libras esterlinas a las cuotas de inscripción, ademas de reducir el número de plazas de estudiantes a las universidades [2],[3]. Las protestas han sido impresionantes!
La gente esta consciente que se juega su futuro y mejores oportunidades de vida, ya sean mexicanos, estudunidenses o ingleses. Son capaces de encerronas en la universidad, protestar (cuando nunca se habia protestado), pelearse con policias o apedrear a la realeza. Los tiempos de crisis estan siendo utilizados como pretexto para reducir una inversión tan importante para las sociedades sean de la latitud que sean.
Durante el movimiento estudiantil mexicano, muchos decian que no habia derecho a paralizar una institución por las protestas de unos cuantos (!!!) . Peró, si no se hubiera protestado, una institución entera con la filosofia y el espíritu educativo libre y al acance de todos, hubiera desaparecido. Por aquel entonces, en el caso de Mexico, era la falta de visión de los gobernantes que querian desatenderse de su responsabilidad como gobierno en la educación. Podemos decir, hemos sido pioneros en protestar por el derecho universal a la educación (sea del nivel que sea). Ahora, la actual crisis economica mundial es utilizada en el resto del mundo (y increiblemente en los paises del “primer mundo”) para comercializar y privatizar la educación sin considerla un derecho ciudadano.
[1] Entrevista Bill Moyers a Vartan Gregorian (http://www.pbs.org/moyers/journal/01302009/profile3.html )
[2] http://www.independent.co.uk/news/education/education-news/new-tuition-fees-protest-aims-to-attract-thousands-2165202.html
[3]http://www.independent.co.uk/news/education/education-news/university-cuts-a-kick-in-the-teeth-2165302.html
Sunday, December 26, 2010
Sunday, December 12, 2010
Catalans i indígenes mexicans
Molt interesant comparació entre un poble indígena Mexicà i el poble Català feta per un
dels comunicadors forestals i ecologistes més actius a Catalunya. M'agrada per les similituds sobre identitat propia dels dos pobles (que els Espanyols no poden entendre i en 500 anys de colonialisme no el van entendre mai).
Explica la visió d'un poble sobre com viure i entendre el món i que pot traslladar-se a temes i terminis globals. Pertànyer a aquests dos pobles em fa sentir molt orgullosa i amb moltes ganes de continuar aprenent del món a través de les dues cultures.
Des dels boscos nebulosos de Chinantla
Martí Boada
Publicat en el diari ARA, 29 de Novembre, 2010, dins la serie de textos 10 Reptes Inajornables: cartes al molt honorable president de la Generalitat de Catalunya
Em trobo treballant a l’Estat d’Oaxaca, Mèxic, en una comunitat indígena chinanteca, a la Sierra Madre d’Oaxaca, un territori muntanyós, cobert d’una densa massa de boscos nebulosos. Una de les característiques de la comunitat és el lligam amb el territori. La seva divisa: “No destruirem mai el que tenim, representaria destrossar el futur dels nostres fills”. I continuen: “No volem perdre la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres boscos”, “veiem les grans amenaces que concorren en d’altres zones, com han destrossat el territori, l’aigua, i els boscos, que per a nosaltres són l’esperança de futur”. Són les primeres reflexions que sorgeixen des d’un treball participatiu amb tota la comunitat i verbalitzades per un dels seus líders, Pedro Osorio. Voldria que aquesta introducció no s’entengués com un enfilall de curiositats exòtiques, ben al contrari, vol ser el canemàs d’una reflexió sobria d’una comunitat ni millor ni pitjor que la nostra, amb semblances, però tanmateix profundament alliçonadores.
Seguint el mirall chinanteca, Catalunya té una cultura, una llengua, uns boscos, que ens defineixen amb claredat com a poble. Quin futur ens espera en cadascuna de les tres dimensions? És aquí on demanaria al nou president la màxima seriositat, solvència i compromís enfront de la crisi ambiental. La meva reflexió esta basada en una estima inequívoca cap al meu país, Catalunya, sense deslligar-la del necessari compromís global. De nou he rebut una alenada d’estímul positiu d’una comunitat “en vies de desenvolupament”, segons nosaltres, els “desenvolupats”.
President, és hora de prendre’s molt seriosament el medi ambient, no com un component sectorial, sinó com un tot. No com un tema de quatre conservacionistes, sinó com el gran repte del futur. Ara mateix recordo les paraules de Nelson Mandela, quan a Pretòria, en ocasió dels Global 500 de l’ONU, ens va recordar que la gran causa per al futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient, entès aquest en la seva dimensió més holística i social, i no fragmentada, com se sol veure. En efecte, avui, amb dades a la mà, se sap amb detall que el nostre model productiu i de mobilitat coixeja, perquè, es fonamenta en els hidrocarburs fòssils, que no es renoven, amb unes disponibilitats extractives cada dia més limitades, recursos que tindran el seu peak oil d’aquí a vuit o deu anys. Avui, si bé estan sorgint noves vies energètiques per la mobilitat, no es pot dir el mateix pel que fa als sistemes productius, que en depenen en un 70%. La derivada negativa d’aquest model de dependència energètica i productiva, sense dubtar de les seves bondats – el desenvolupament científic, tecnològic i social- és que ha generat una de les problemàtiques més notòries de la història de la humanitat: l’escalfament global, sobre el qual no s’hi val a fer bromes. No és una qüestió de fe. La certitud d’aquest procés presenta una casuística perfectament coneguda, consensuada per la majoria de la comunitat científica. Tanmateix, és freqüent observar que, quan es formulen arguments amb dades ponderades, alguns destinataris orientin la seva mirada cap un altre costat.
La cimera de Cancún
Sortint de la Chinantla oaxaqueña, demà asistiré com a convidat ponent a Cancún a la Cimera del Clima, concretament al Forest Day, que donarà el tret de sortida del 2011, any Internacional dels Boscos. Sense gaire optimisme, esperem que els polítics estiguin a l’altura del moment històric, que els estats consensuïn polítiques sinceres que permetin renovar els caducs i incomplerts acords de Kyoto -enguany, per primer cop Catalunya ha assolit els objectius. Tot i la gran complexitat, és urgent assolir acords que conduceixin a la necessària reducció d’emissions, única via per superar la gran crisi ambiental a causa de l’escalfament global.
President, amb la més convençuda modèstia personal, us poso al damunt la taula en positiu, la importància d’entendre la problemàtica ambiental com allò que alguns reconeguts cientìfics denominen crisi civilitzatòria, ja que afecta no tan sols una civilització específica sinó que és transversal, planetària. Conceptualment, el nostre model no és universalitzable. Si l’equitat i la solidaritat que subscrivim la majorai dels ciutadans es fes extensible a tot el Tercer Món, necessitaríem dos planetes Terra més.
S’han d’aprofitar en positiu els avenços científics, tecnològics i culturals per buscar vies sostenibles de relació i apropiació amb el medi i el territori que ens envolta i suporta. La sostenibilitat pot ser un camí. Aquest mot que tanta fortuna ha fet des que l’informe Brundtland (1987) el va formular com aquell desenvolupament que, assegurant la cobertura de les necessitats actuals, no havia de posar en perill la seguretat ambiental ni els recursos de les futures generacions. El primer problema amb què ha topat ha estat el babelisme conceptual: actualment hi ha unes noranta definicions de desenvolupament sostenible, una diàspora semàntica que ha esdevingut un dels principals entrebancs per al seu avanç.
Sense tanta formulació retòrica, les nostres àvies aplicaven quotidianament la sostenibilitat o durabilitat. Per exemple, sabien que si volien tenir ous per alimentar la família, no havien de posar mai la gallina a la cassola. Avui, en canvi, el nostre model d’apropiació i de consum no tan sols hi posa la gallina, sinó també el gall i fins el galliner sencer.
President, desitjo el vostre encert, compromís i seriositat per portar el país cap a la sostenibilitat. Catalunya, la seva cultura, la seva llengua i els seus boscos representen l’esperança de futur, el llindar previ a la necessària solidaritat planetària. Tot recordant la màxima qu ens va deixar un eminent i irrepetible ecòleg català: el drama dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. Cal ser valent i jugar fort. Endavant!
dels comunicadors forestals i ecologistes més actius a Catalunya. M'agrada per les similituds sobre identitat propia dels dos pobles (que els Espanyols no poden entendre i en 500 anys de colonialisme no el van entendre mai).
Explica la visió d'un poble sobre com viure i entendre el món i que pot traslladar-se a temes i terminis globals. Pertànyer a aquests dos pobles em fa sentir molt orgullosa i amb moltes ganes de continuar aprenent del món a través de les dues cultures.
Des dels boscos nebulosos de Chinantla
Martí Boada
Publicat en el diari ARA, 29 de Novembre, 2010, dins la serie de textos 10 Reptes Inajornables: cartes al molt honorable president de la Generalitat de Catalunya
Em trobo treballant a l’Estat d’Oaxaca, Mèxic, en una comunitat indígena chinanteca, a la Sierra Madre d’Oaxaca, un territori muntanyós, cobert d’una densa massa de boscos nebulosos. Una de les característiques de la comunitat és el lligam amb el territori. La seva divisa: “No destruirem mai el que tenim, representaria destrossar el futur dels nostres fills”. I continuen: “No volem perdre la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres boscos”, “veiem les grans amenaces que concorren en d’altres zones, com han destrossat el territori, l’aigua, i els boscos, que per a nosaltres són l’esperança de futur”. Són les primeres reflexions que sorgeixen des d’un treball participatiu amb tota la comunitat i verbalitzades per un dels seus líders, Pedro Osorio. Voldria que aquesta introducció no s’entengués com un enfilall de curiositats exòtiques, ben al contrari, vol ser el canemàs d’una reflexió sobria d’una comunitat ni millor ni pitjor que la nostra, amb semblances, però tanmateix profundament alliçonadores.
Seguint el mirall chinanteca, Catalunya té una cultura, una llengua, uns boscos, que ens defineixen amb claredat com a poble. Quin futur ens espera en cadascuna de les tres dimensions? És aquí on demanaria al nou president la màxima seriositat, solvència i compromís enfront de la crisi ambiental. La meva reflexió esta basada en una estima inequívoca cap al meu país, Catalunya, sense deslligar-la del necessari compromís global. De nou he rebut una alenada d’estímul positiu d’una comunitat “en vies de desenvolupament”, segons nosaltres, els “desenvolupats”.
President, és hora de prendre’s molt seriosament el medi ambient, no com un component sectorial, sinó com un tot. No com un tema de quatre conservacionistes, sinó com el gran repte del futur. Ara mateix recordo les paraules de Nelson Mandela, quan a Pretòria, en ocasió dels Global 500 de l’ONU, ens va recordar que la gran causa per al futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient, entès aquest en la seva dimensió més holística i social, i no fragmentada, com se sol veure. En efecte, avui, amb dades a la mà, se sap amb detall que el nostre model productiu i de mobilitat coixeja, perquè, es fonamenta en els hidrocarburs fòssils, que no es renoven, amb unes disponibilitats extractives cada dia més limitades, recursos que tindran el seu peak oil d’aquí a vuit o deu anys. Avui, si bé estan sorgint noves vies energètiques per la mobilitat, no es pot dir el mateix pel que fa als sistemes productius, que en depenen en un 70%. La derivada negativa d’aquest model de dependència energètica i productiva, sense dubtar de les seves bondats – el desenvolupament científic, tecnològic i social- és que ha generat una de les problemàtiques més notòries de la història de la humanitat: l’escalfament global, sobre el qual no s’hi val a fer bromes. No és una qüestió de fe. La certitud d’aquest procés presenta una casuística perfectament coneguda, consensuada per la majoria de la comunitat científica. Tanmateix, és freqüent observar que, quan es formulen arguments amb dades ponderades, alguns destinataris orientin la seva mirada cap un altre costat.
La cimera de Cancún
Sortint de la Chinantla oaxaqueña, demà asistiré com a convidat ponent a Cancún a la Cimera del Clima, concretament al Forest Day, que donarà el tret de sortida del 2011, any Internacional dels Boscos. Sense gaire optimisme, esperem que els polítics estiguin a l’altura del moment històric, que els estats consensuïn polítiques sinceres que permetin renovar els caducs i incomplerts acords de Kyoto -enguany, per primer cop Catalunya ha assolit els objectius. Tot i la gran complexitat, és urgent assolir acords que conduceixin a la necessària reducció d’emissions, única via per superar la gran crisi ambiental a causa de l’escalfament global.
President, amb la més convençuda modèstia personal, us poso al damunt la taula en positiu, la importància d’entendre la problemàtica ambiental com allò que alguns reconeguts cientìfics denominen crisi civilitzatòria, ja que afecta no tan sols una civilització específica sinó que és transversal, planetària. Conceptualment, el nostre model no és universalitzable. Si l’equitat i la solidaritat que subscrivim la majorai dels ciutadans es fes extensible a tot el Tercer Món, necessitaríem dos planetes Terra més.
S’han d’aprofitar en positiu els avenços científics, tecnològics i culturals per buscar vies sostenibles de relació i apropiació amb el medi i el territori que ens envolta i suporta. La sostenibilitat pot ser un camí. Aquest mot que tanta fortuna ha fet des que l’informe Brundtland (1987) el va formular com aquell desenvolupament que, assegurant la cobertura de les necessitats actuals, no havia de posar en perill la seguretat ambiental ni els recursos de les futures generacions. El primer problema amb què ha topat ha estat el babelisme conceptual: actualment hi ha unes noranta definicions de desenvolupament sostenible, una diàspora semàntica que ha esdevingut un dels principals entrebancs per al seu avanç.
Sense tanta formulació retòrica, les nostres àvies aplicaven quotidianament la sostenibilitat o durabilitat. Per exemple, sabien que si volien tenir ous per alimentar la família, no havien de posar mai la gallina a la cassola. Avui, en canvi, el nostre model d’apropiació i de consum no tan sols hi posa la gallina, sinó també el gall i fins el galliner sencer.
President, desitjo el vostre encert, compromís i seriositat per portar el país cap a la sostenibilitat. Catalunya, la seva cultura, la seva llengua i els seus boscos representen l’esperança de futur, el llindar previ a la necessària solidaritat planetària. Tot recordant la màxima qu ens va deixar un eminent i irrepetible ecòleg català: el drama dels nostres ecosistemes és que no segueixen els ritmes electorals. Cal ser valent i jugar fort. Endavant!
Subscribe to:
Comments (Atom)